dimecres, 2 de novembre del 2011

CARPANTA

Relat de la regidora i portaveu municipal de Compromís en Paterna, Loles Ripoll, guanyador de la categoria local en el III Concurs de Relat Curt Canyada d'Art


“Iaia, agafa’m al braç i en l’engrunsadora canta’m la cançó eixa de la casa i del corral…”. “Guapeta, no és del corral, és del carrer… La meua xiqueta és l’ama de la casa i del carrer, de la figuera i la parra, de la flor del taronger…”.

Enmig de la casa amb la porta del carrer oberta i veient les piteres… Mentre es fa fosc i el iaio neteja les males herbes del xicotet jardí, jo em sent única.
“Saps, iaia? Jo no m’enfade perquè els meus pares se’n vagen i em deixen ací... A mi m’agrada molt estar amb vosaltres i amb la tia”.


I la iaia Conxa somriu orgullosa, sóc la seua única neta i li agrada contar-me històries... “Saps el que li va passar a una xiqueta de la teua edat? Mira, va nàixer a València, en un pis a prop de la finca Roja, la van criar dos ties i dels seus pares mai se'n parlava… Era amiga meua i em va contar això…

Un dia em van portar a un poble… Molt lluny… Ens va costar hores arribar, anàvem en el tren i hi havia molta horta… En arribar, ens esperaven en l’estació una senyora i un home, vestien diferent que en la capital, ella amb mocador al cap i un davantal blanc, lluent; ell, amb camisa, pantaló, una faixa i unes sabatilles amb unes cintes negres lligades al voltant del turmell; els dos somreien sense parar.


Caminàrem fins a arribar a una casa gran, rodejada d’arbres i d’una séquia, un carro davall d'un taronger i un animal com un burro, però mes gran. Ens asseguérem en un banc al costat de la porta d’entrada, davall d’una parra plena de xanglots de raïm molt xicotets i verd clar. La senyora va traure suc de llima i uns rotllets d’anís, i a mi em van deixar menjar-ne dos, només dos, "per l’anís" –va dir una de les meues ties. Parlaven d’una altra manera, jo entenia algunes coses, però no tot, i a més no estava bé que atenguera, perquè eren coses de majors. Al moment, vaig veure aparéixer una xiqueta i dos xiquets, el senyor, el de la faixa i les sabatilles amb cintes negres, els va cridar i es van acostar, netejant-se la cara amb les mans… Eren els seus fills i s’anomenaven Amparín, Onofret i Blaio. Jo vaig alçar-me, abans que m’ho digueren, i ens vam besar. "…Jo, Conxeta", vaig dir amb rapidesa avançant-me a la meua tia Pura… Em van ordenar anar a jugar amb ells, per a vergonya meua. Em van portar a la part posterior de la casa i em van ensenyar la quadra… Van començar a petardejar-me a preguntes sobre la capital i jo vaig anar perdent la vergonya i contant-los com era el riu, els ponts, les torres, dos, n’hi havia dos... Que pareixien quatre! El tramvia, l’estació de trens gran i bonica.


Alguns diumenges, després de desdejunar-nos amb xocolate i pa fregit, passejàvem pels carrers i arribàvem a una plaça que tenia coloms. I jo, que havia guardat un poc de pa en la butxaca, els tirava molles, mentre les ties entraven en un lloc on deien que hi havia una verge, i els coloms venien tots, bo quasi tots, i jo m’espantava però al mateix temps m’agradava… El pitjor és que el pa s’acabava prompte perquè en tenia poquet… Els meus nous amics m’escoltaven bocabadats… I quan vaig adonar-me de l’expectació, va entrar-me molta calor per la cara i ells em van dir que m’havia posat roja, molt roja… Ells van riure i em van demanar que continuara, però jo no sabia què més contar… I a més, què punyetes!… M’havia entrat vergonya, molta vergonya. Amparín em va preguntar qui era jo i per què havia anat a visitar-los, però jo no ho sabia; llavors va soltar un crit i va dir: "no deus ser la nova germana eixa que esperem des de fa temps?". Jo vaig contestar: "doncs no, no sóc la nova germana que espereu. Jo no tinc germans, o almenys mai no m’ho han dit…"


La tia Pura em va cridar perquè tornara amb els majors, i solemnement em va dir: "mira, Conxeta, et quedaràs ací uns dies amb estos senyors tan bons i amb els seus fills, les ties hem d’anar-nos-en de València durant un temps i ací estaràs molt bé…". Jo no sabia què dir, però recorde que no vaig sentir tristesa ni em van entrar ganes de plorar, un poc d’esglai, sí, això sí, però tot el que veia al meu voltant m’agradava, fins i tot el senyor de la faixa negra i les sabatilles amb cintes negres.
Es van acomiadar sense més i les vaig veure allunyar-se enmig de l’horta, agafades del braç i sense tornar la vista arrere… Jo vaig tancar els ulls i vaig pensar: "com serà tot a partir d’ara?". La senyora, endevinant els meus temors, em va acariciar la cara i em va dir amb una veu molt dolça: "mira, em diuen Lola, i tots cuidarem de tu i et voldrem com una filla, només esperem que sigues feliç i et sentes part de la nostra família. Jo no entenia res, però em sentia bé. "El meu marit s’anomena Daniel i t’ensenyarà moltes coses: a pescar, a caçar, a agafar fruita, tomaques, cebes. A buscar caragols, i fareu fanals amb melons d’alger xicotets…". Jo notava que el cor em bategava més de pressa i mes fort, i vaig pensar que açò era com si hagueren vingut els reis mags, però més, molt més, perquè l’any passat m’havien portat una granera, recollidor i un drap per a llevar la pols, tot xicotet, això si. Però jo havia demanat una nina de drap, només això, i a més m’havia portat molt bé, però les ties em van dir que donara gràcies pel que m’havien portat, i a més el regal era perquè era una xica i havia d’aprendre a netejar… Així que, escoltat el sermó, no vaig dir res més per si em feien començar a "gastar" el regal. Amparín em va ensenyar la casa i l’habitació on dormiríem juntes. Era molt fresca i la finestra donava a un costat i es veia tota l’horta, tota la del món estava allí i jo la veia però no podia veure el final, era com quan vaig anar a la platja i vaig veure que el mar no s’acaba mai.


Els dies es succeïen i ocupava tot el temps. Al matí ajudava en la casa, els meus nous i únics germans no anaven a escola per les vacances, sobre les 12 sempre era la voluntària a acompanyar Daniel a l’horta i havia aprés a regar, a plantar cebes i a arreplegar hortalisses sense danyar la planta, però el que més m’agradava era veure córrer l’aigua i mullar-me els peus... El meu nou pare, bo, el meu únic pare, perquè jo no en tenia cap, reia sense parar i a més m’ensenyava a parlar com ells; la veritat és que era fàcil, només calia escoltar i intentar-ho, era valencià, i se suposava que a València, la ciutat d’on venia, també se n’havia de parlar, però no era així.
Daniel em va prometre que aniríem a la vesprada a buscar caragols a l’horta perquè pareixia que plouria, així que ara només mirava el cel perquè complira la promesa.


M’agradaven molt els menjars de Lola, quasi tots els dies arròs, el millor era el que es feia al forn, crec que s’anomenava rossejat, quin nom més rar… Quasi sempre de postres hi havia meló, meló molt fresquet que refredàvem en la séquia; quan els pareixia que ens havíem portat molt bé el tallaven de tal manera que només teníem la molla i un trosset de pell en l’extrem per a subjectar-lo. Jo no preguntava res sobre quan hauria de tornar a la ciutat perquè no volia ni pensar-ho. Un dia, a poqueta nit, mentres donàvem de menjar als animals, Lola em va preguntar si em trobava bé i jo vaig espantar-me molt perquè vaig pensar que venia a anunciar-me la meua marxa. Ella degué intuir alguna cosa perquè em va dir: "mira Conxeta, havies d’estar ací unes setmanes, però si tu vols, pots quedar-te més temps, les teues ties a penes et poden cuidar i per a nosaltres eres part de la família”... Jo no sabia què dir, era la millor notícia que havia rebut en anys, crec que la millor de la meua vida... A part d’aquell dia quan em van dir que podia obrir la tapa d’un vell piano i tocar amb cura les tecles... Vaig alçar-me i vaig abraçar ma mare, l’única que coneixia i que em deixava que l’anomenara així, i no vaig poder contindre les llàgrimes, em va paréixer que a ella també se li n’escapava alguna. A la nit, Daniel va agafar un meló d’Alger xicotet entre les mans i junt amb nosaltres, els xiquets, i Carpanta, el gos que no deixava de vagarejar, va començar la festa. Amb una navalla va tallar la part superior i va començar a buidar la polpa separant-la en un plat de porcellana blanc amb les vores blaves. Ens va preguntar quins dibuixos ens agradaven per a intentar fer-los en la pell; jo ràpidament vaig dir: lluna, sol i estreles; els meus germans, deien: gos, gat, girafa... i el nostre pare, no en coneixia un altre, reia i deia que no hi havia tant de lloc en el meló. Va continuar el treball fins que la pell va donar de si: lluna, estrela, girafa, gat, i prou. A continuació, davant de la meua sorpresa i el somriure dels altres que ja havien assistit a esta cerimònia, va col·locar un ciri, després passà una corda que va lligar en la part superior, va encendre el ciri i el fanal ens va il·luminar a tots amb una llum verda i blanquinosa que eixia per la part superior i pels dibuixos que havia troquelat mon pare. Em van ensenyar una cançó que tenia a veure amb un cert Sant Roc i caminàrem per la contornada els quatre, amb el nou fanal que il·luminava el camí. Va ser un dia inoblidable.
Tornava també el primer fred anunciador de l’hivern, i ma mare va dir que ens acostaríem al poble per a comprar-me roba, i a mi tot em pareixia bé. Després de l’estiu, els meus germans van tornar a escola, i jo també els hi vaig acompanyar: un nou món es va obrir davant de mi. I així, a l’escola, a la casa, al poble, amb la meua família, vaig viure els anys més apassionants i feliços de la meua vida. Vaig passar cinc meravellosos anys. Jo no preguntava i ells no deien…


Un dia de primavera vaig observar a la llunyania dos que venien agafades del braç… Vaig sentir tanta ràbia que a penes podia moure’m, vaig cridar els meus pares, els únics que coneixia, que van eixir espantats i van quedar al meu costat immòbils i en silenci. Les meues ties somrients em van besar de forma distant i van saludar la resta de la família. Junt amb els meus germans vaig anar a la part posterior de la casa davant de la súplica de ma mare. Jo, muda, incapaç d’articular paraula, esperava junt amb els meus germans, els únics que coneixia. Vaig reaccionar amb rapidesa quan la meua tia Pura em va cridar i van començar les paraules, de les quals vaig intentar aïllar-me pensant en l’horta, la pesca d’anguiles amb mon pare, el rossejat, els meus germans, Carpanta, els caragols… Era la meua primera batalla en una possible guerra que seria inútil, però que em serviria per a afirmar les meues ànsies de llibertat i el meu dret a ser feliç. Acabava de complir 16 anys, un any a la ciutat amb una visita a la meua família i esperant que vingueren prompte.


Havia aprés a cosir i ho feia de manera obsessiva, era la forma d’acceptar la meua situació. A la nit, quan les ties em marmolaven per tindre la llum encesa, eixia al balcó i veia el fanal de la paret que recordava aquell fanal fet amb un meló d’alger, amb els seus dibuixos i la seua llum, i tornava a tindre aquell sentiment de sorpresa i de tendresa. Ma mare, amb el seu cabell arreplegat en un monyo i el seu blanc davantal; mon pare, amb la seua faixa i eixes sabatilles amb cinta negra lligada al turmell; els meus germans, l’olor de la casa… I vaig sentir una gran tristesa.


Havia fosquejat i el iaio Paco va preguntar en veu baixa, quasi murmurant: "Conxa, quan soparem?, la xica s’adormirà…”. Vaig obrir els ulls i vaig dir: "iaio, t’ha contat la iaia eixe conte tan bonic d’una xica que se’n va anar a viure a l’horta?”.
“Si guapa, me l’ha contat, però saps què és el més important? Que és una història real, que van ser els millors anys que ha viscut la iaia, i que, a més del dia que li van deixar obrir la tapa del piano, i del dia que son pare, l’únic que coneixia, va fer el fanal, va haver-hi un altre dia especial en la seua vida i en la meua. El dia que tu vas nàixer, quan la iaia et va veure, va dir orgullosa: té els ulls iguals que el meu Paquito…”.

dimarts, 13 de setembre del 2011

DOCUMENT D'AL·LEGACIONS CONTRA LA TAMER

…………………………………………………………………………….………..,amb DNI……………….i domicili a efectes de notificacions al carrer .………………………………............. n º ......., pis ......., en ..…………………...., CP. .......... ., comparec, i com millor procedisca en dret,


DIC


Que amb relació a l’aprovació provissional de la modificació de l’Ordenança fiscal reguladora de la Taxa pel Servei Metropolità de Tractament i Eliminació de Residus Urbans i Assimilats (TAMER) de data 5 d'agost de 2011, adoptat per l'Assemblea de l'Entitat Metropolitana per al Tractament de Residus en sessió extraordinària, mitjançant el present escrit vinc a formular en temps i forma les següents al•legacions.

Segons l’Ordenança fiscal de la TAMER, els usuaris domèstics tributen en funció de la tipologia d'habitatge i del consum històric d'aigua com a estimació del nombre de persones que hi conviuen i, per tant, de la quantitat de residus que es generen. Els no domèstics tributen en funció del tipus d'activitat desenvolupada.

Es pren com a base imposable el consum de l'aigua, en considerar-la una variable correlacionada amb la utilització real de les vivendes, el nombre de persones que els ocupen i el volum de residus que genera cada unitat familiar. Ara be, per tal d’introduir un perfeccionament de l’esmentada correlació, considere que haurien d’introduir-se les següents bonificacions:

1. Els subjectes passius que residents en vivendes en els quals convisquen més de quatre persones, gaudiran d’una bonificació del 5% de la quota de la taxa per cada persona addicional.

Tal com preveu la Llei 40/2003, de 18 de novembre, de protecció a les famílies nombroses, modificada per la Llei 62/2003, de 30 de desembre, cada fill discapacitat o incapacitat per treballar computarà com a dos per determinar la categoria en què es classifica la unitat familiar de la que forma part.

També es gaudirà d’una bonificació del 5% de la quota per cada persona de la vivenda amb un grau de disminució igual o superior al 75%, reconegut per resolució de la Conselleria de Benestar Social.

En cap cas la quota a aplicar per habitatge podrà ser inferior a la corresponent a un consum de fins a 65 metres cúbics anuals.

Per obtenir aquesta facturació especial cal que alguna de les persones que conviuen a l’habitatge sigui titular del contracte. Quan no es done aquest requisit, cal regularitzar la situació contractual amb l’entitat subministradora.

2. Podran atorgar-se bonificacions del 50% mitjançant Decret de Presidència a aquells contribuents que siguen titulars de contractes de subministrament d’aigua per ús domèstic destinats a domicilis particulars en el cas que la suma d’ingressos de les persones que convisquen al domicili particular no siga superior al Salari Mínim Interprofessional (S.M.I.)

La sol•licitud de bonificació haurà d’anar adreçada al President de l’EMTRE i amb la mateixa s’haurà d’aportar la següent documentació:

a.- Certificat municipal de Convivència amb expressió dels noms i cognoms de les persones que conviuen en el mateix domicili.

b.- Certificat expedit per l’Agència Tributària dels rendiments per tots el conceptes que puguen percebre totes les persones que conviuen al mateix domicili.

c.- Informe dels Serveis Socials emès per l’Ajuntament on estiga ubicat el domicili particular que faça referència a la situació d’especial necessitat en què es troben les persones que conviuen al domicili.

3. Per gaudir de la bonificació s’haurà de posar en coneixement de l’EMSHTR en forma fefaent i dins el període establert per a l’autoliquidació de la quota anual aquelles circumstàncies que permetin gaudir de la bonificació. Les sol•licituds de bonificacions presentades amb posterioritat tindran efectes en l’exercici següent.

4. Per obtenir la bonificació el subjecte passiu haurà d’acreditar la identitat entre el titular del contracte de subministrament d’aigua i el sol•licitant de la bonificació.


En virtut del que s’ha exposat,

SOL•LICITE

que tenint per presentat aquest escrit. s’admeta i siguen tingudes en compte les al•legacions formulades per a la resolució del procediment i, en conseqüència es dicte la mateixa atenent allò exposat.


En Paterna, a 13 setembre de 2011


 

Signat.: ____________________________________ (nom i cognoms)





IL.LM ALCALDE DE PATERNA

dilluns, 22 d’agost del 2011

'NOMÉS FALTA UN ANY'

Relat de la regidora i portaveu municipal de Compromís, Loles Ripoll, guanyador del premi de prosa 'Històries de foc' en els Jocs Florals de Paterna 2011

NOMÉS FALTA UN ANY

El dia ha eixit solejat en l'últim diumenge d'agost, com era d'esperar, mentres escolte l'enrenou de xiquets en un jardí pròxim a ma casa. Ja vaig sentint eixa mescla d'inquietud, emoció i, per què no dir-ho, por.
Este matí passarà lentament i ara, abans de posar els peus en el terra, repasse tot el que he de preparar per a esta vesprada, que serà com cada any curta, molt curta…
La roba interior, la goma per a arreplegar-me els cabells, eixos taps que mai em pose, la tovalla, coses de neteja, la bossa on posaré tot… I el mono, la jaqueta, el casc, les botes que, com cada any, sempre es queden en la casa on em vist… Ah! I el braçalet i el turbant que arreplegarà un poc la suor…
Em vénen al cap inenarrables records, els anys que vaig veure la cordá lluny, prop, en un pis enmig del carrer… Ací és quan vaig decidir i somiar que un dia tiraria: quan entrava el foc pel balcó fins al menjador; quan va acabar i emocionada vaig aplaudir als tiradors, vaig baixar i sense a penes conéixer la gent, somreia, felicitava, donava aigua i xafava l'estora que queda en l'asfalt… Va ser llavors quan em vaig dir: “jo també tiraré”.
I com tot el que se somia amb intensitat, va succeir. Un any va ser el primer i, com la ignorància és tan atrevida, a penes vaig passar por. Després vingué el següent, i el següent, i vaig anar movent-me entre amics, també entre qui et mira i tu intuïxes el que pensa però et dóna igual… Sempre disciplinada, atenent, escoltant, obeint…
Un any es va cremar el calaix i ni em vaig assabentar. Un altre vaig caure i a l'alçar-me es va trencar el mono per darrere. Els companys m'espentaven perquè m'isquera. Jo no entenia res i tornava a entrar… Un altre vaig estar al mig i vaig passar por de veritat… I un altre vaig pensar que m'ofegava: foc, fum, i més fum. I deia dins del meu escafandre: “que s'acabe, que s'acabe”, I durava més que mai… Un altre ni fum, ni por…. I és que així és, cada any d'una manera.

I quan em pregunten d'on em ve l'amor al foc, sempre torna a la meua ment eixa imatge que tinc guardada entre els records més entranyables: al braç de mon pare en una “disparà”. I és que abans es deien així. Estàvem molt a prop del foc, tot just jo amb quatre anys i així ho va voler mon pare. Una de les poques coses en què li vaig fer cas.

Les oportunitats vénen perquè algú les somia i fa que succeïsquen. Però açò també ocorre  per la generositat de tants tiradors que han fet que em sentisca còmoda, que deixen de tirar per a facilitar-nos als que no sabem, la diversió que ells segurament tindran després en la recordá, gràcies als que t'animen, t'ajuden, et somriuen la majoria de vegades sense conéixer-los. Perquè no s'entén una cordá sense amabilitat, sense entrega, sense compartir, sense ajudar.

Hi ha molts moments emocionants, però a mi se'm va quedar gravada la primera vegada el soroll del precinte, com em revisaven els braços, les cames, el casc… He utilitzat diferents monos, uns més xicotets, altres més grans, igual que el calçat… Era el que hi havia i sempre agraïda, perquè me l'han proporcionat amb tot l’afecte. I ara, que ja tinc el meu trage, continue sentint eixa generositat tan gran dels tiradors, els de sempre.

Un altre dels moments que m'agrada viure en soledat és el camí cap al carrer, amb la jaqueta i el casc entre els braços, xafant fort i saludant la gent. Eixes mirades, unes supose d'enveja, altres d'afalac i altres, potser, de burla. Arribar al lloc, veure la gent coneguda, i esperar al camió… Esperar amb eixe sentiment mescla d'inquietud, emoció i eixe dubte de saber si tot anirà bé. I en el fons eixa pregunta en silenci: què faig jo ací? Però ja és la recta final: escoltar el soroll del camió i, com un més, començar a baixar calaixos davant d'eixes mirades: unes de sorpresa, altres de perplexitat i, la majoria, les que valen, de complicitat. Voler ser un més, i quan has recorregut la mitat del carrer i ja hi ha gent que t'ha saludat o que te quidra per a conversar o notes algun flaix, sents que estàs fent el que deus, allò que vols. Passes per eixes botigues en què saps que hi ha algú dels teus, els més pròxims que tenen cara de por, i que segur es pregunten el mateix que tu fa uns minuts : “què fa ací?”. I el carrer es va acabant i l'esquena ho va notant…I encara queda tot…

Són les deu del matí, m'alce i vaig organitzant un poc la casa, el menjar familiar. És diumenge i estarem tots junts un any més, i este, segurament com l'anterior, ja no seré motiu de conversació. Parlarem de com quedarem per al cercavila de luxe, preguntaré per última vegada si algú vol entrar a veure'm tirar i, uns per por i altres pel mateix, em diran que no… Encara que estos últims anys he de dir que una persona, la meua filla, m'ha sorprés i m'ha seguit de prop. Ja veurem este…

Després de la sobretaula, comence a sentir pessigolles en l'estómac. El meu turbant i el braçalet en el moble del rebedor… Ho veig cada vegada que passe… Mire el rellotge una vegada i una altra. Puge a l'habitació, repasse totes les coses, tanque la bossa i la baixe. Encara que sé que és prompte, agafe el cotxe i vaig cap al centre amb el maleter ple.

Falta el cercavila de luxe, on la participació és massiva i la llum, el color, l'olor, el soroll es mesclen per a condensar-se en un sentiment únic per als que adorem el foc, sense orgull, sense sentir-nos ni amos ni millors que els altres… Simplement eixim al carrer a tirar coets, a compartir les nostres tenalles, el nostre guant, barret, camisa, amb qui està prop i ni coneixem. Perquè eixa és la grandesa: compartir amb humilitat… I la plaça roman contínuament il·luminada... Vaig pensant que ja queda menys i pel meu cap passa amb rapidesa tot el que em falta per fer fins a arribar a la cova i començar eixe ritual.          

La gent va abandonant lentament el lloc, la majoria perquè són tiradors. I jo sóc una d'ells i també m'acomiade de la gent que torna a insinuar-me si m'ho he pensat bé. Els mire com dient: “és que creieu que hi ha tornada?”. Mentres puge la costera, i és que quantes costeres hi ha en el poble!, pense: “si hi ha tornada arrere, ningú m'obliga, alguns pagarien per entrar… I ací cada any m'afone i pense…per la meua culpa els que m'acompanyen es divertiran menys, entre cuidar-me i donar-me coets ells a penes tiren…”. Però continue caminant i, quan em descuide, ja estic en la casa dels meus amics. Tots eixos pensaments es dissipen. Comença l'espectacle! Sempre pense que és tard… Els altres em miren i somriuen… Al final ja m'han de dir: “però creus que nosaltres volem arribar tard?”. I jo pense: “quina favada!”.

M'ajuden a vestir-me, sempre sóc la primera, em mimen, m'observen, riem, i ara ve el millor: ulleres sí, ulleres no. Si és que no veig bé! Però decidisc portar-les i ja li les donaré a algú que conega… I encerte.

Ja és el moment d'eixir al carrer, sola, caminar, respirar, notar la calor, la humitat, eixa boca seca que és la mescla de la por i de la temperatura. Baixar la costera i saludar, conversar, esperar… Observe en l'òptica a amics, amigues. I a la meua filla amb eixa cara d'orgull, inquietud i, segurament, por. I pense: “mira, ja tinc a qui deixar les ulleres”. Deixe la jaqueta i el casc per a poder descarregar millor. Camine i la gent me quidra. Trobe amics, coneguts, i d'alguna manera em sent bé. Encara que les pessigolles i la calor van en augment.

Ara sí. La descàrrega va bé i el carrer s'acaba en la plaça. Comença el compte arrere… La meua filla està inquieta i així m'ho fan saber perquè no he arreplegat la jaqueta i el casc. Vaig cap a ella, em somriuen, la bese i la tranquil·litze. Vaig cap al meu lloc. Els guants, el precinte, últimes paraules, el casc, i sent un silenci i, al mateix temps, un so com el de la mar en una caragol de mar. S'apaguen les llums, el ‘coeter major', ‘el pollastret’, passa la bengala… La traca… I la sort està tirada, i és soroll, calor, i és olor i moviment i eixes mirades de complicitat de qui et rodeja; tu a penes els coneixes però ells sí i saben on estàs, intuïxen la teua por, la teua alegria, el teu voler o no tirar, toquen el teu muscle si et pares, si retrocedixes, sempre a la teua disposició. I contínua el foc… A través d'eixa diminuta reixeta veus les siluetes dels tiradors amb el foc en la mà… Siluetes que es veuen en tantes fotos però que fins que no les tens a prop no les entens. I et gires i veus la multitud. Tornes a tirar i a botar, i sent la calor en un peu i un colp en la cuixa, i esta vegada no és curta ni llarga, és perfecta, i jo em sent bé, i acaba, i eixe moment no ho canvies per res. Et lleven el casc, abraços, besos, salutacions… La cara negra, suada, una sensació de complaença i sobretot de gratitud. I eixe és un altre gran moment: xafar el carrer, caminar i buscar als teus coneguts, dir-los que estàs bé…

Les fotos, eixes entrevistes perquè sóc dona i resulta poc menys que anecdòtic… Tinc la sensació de surar, sobretot perquè encara vaig sense ulleres… Preguntes si ha passat alguna cosa greu, escoltes que no i continues veient gent que coneixes. Uns et besen, no els importa l'aspecte, et donen aigua… I arribes amb dificultat, et fons en un abraç amb els “teus”… Penses en  un any més…. i em sorprenc a mi mateixa pensant: “demà no em podré moure”. Qui pot entendre açò si no és tirador?

No sé quina hora és. Torne on tinc totes les meues coses. Amb un nou acte d'amabilitat, em presten el bany. Dutxada, i després d'arreplegar tot el que he portat, puge una altra costera amb la bossa que a penes puc alçar fins al cotxe… Sola, tranquil·la, cansada, agraïda. Encara em diuen si vaig a la recordá… I jo pense no pot ser...

Arribe a casa. El meu home espera despert, diu que este any tenia més por. Ens abracem, li conte i contínua mirant-me amb sorpresa després de tants anys… Segur que pensa: “açò no és normal”. Jo li entenc. A penes puc conciliar la son amb la finestra oberta. Escolte l'un darrere de l'altre els coets i m'adorm pensant que l'any que ve tiraré també en la recordá.

Amb eixe so concilie una son reparadora, que m'ajuda a pensar que ja només queda un any per a poder entrar a tirar, gràcies a la generositat de tots els meus companys.   

dilluns, 13 de juny del 2011

DISCURS D'IVESTIDURA

Companys i companyes de la corporació municipal, representants de les entitats i associacions de Paterna que hui ens acompanyen, familiars i amics, veïns i veïnes de Paterna, bon dia.

En primer lloc, vull traslladar, des de Compromís per Paterna, la més sincera felicitació, a les dones i homes que han pres possessió dels seus càrrecs i passen a constituir la nova corporació municipal de Paterna. Una corporació que es configura plural, diversa, i que recull la voluntat ideològica i política que la ciutadania trià en les urnes el darrer 22 de Maig.

Igualment, des de la Coalició Compromís, integrada pel Bloc-Iniciativa-Verds, volem donar les gràcies públicament a qui ens ha dipositat la seua confiança i el seu vot, convertint-nos en la 3ª força política en l’àmbit local, comarcal i autonòmic i que, a partir d'ara, comptarà amb 2 regidors en este plenari. I com no, també volem mostrar el nostre agraïment a totes les persones que han participat i s’han implicat en el nostre projecte, i han contribuït a que hui puguem estar ací representant a una part de l’electorat de Paterna.

Compromís som l’esquerra oberta, plural, ecologista i valencianista, i com a tal treballarem des d’aquest ajuntament:
- per a que la igualtat d’oportunitats de les persones siga una realitat;
- per a que el nostre territori estiga lliure d’especulació i urbanisme descontrolat;
- per a que els nostres espais naturals puguen ser gaudits per tota la població, assegurant la seua conservació sense cap tala ni degradació;
- per a que la nostra identitat com a poble es mantinga amb dignitat;
- per a assegurar que cada família i persona puga tindre una vida digna.

Aquestes han sigut les línies generals de la nostra actuació durant la passada legislatura i seran, si cap amb més fermesa, les que durem en l’actual. El nostre compromís és i serà viure en una Paterna més justa, solidària, sostenible i valenciana on totes les persones puguen tindre cada dia una vida millor.

Al llarg d’estos anys hem pogut apreciar com la preocupació del Partit Popular era estar als mitjans de comunicació venent fum amb projectes cara a la galeria, fomentant falses polèmiques, proposant mesures estrafalàries, i pagant amb els nostres diners campanyes d’autobombo de pàgines i pàgines. Hem vist com no informava de les gestions principals i com si es consensuaven algunes mocions, era per a no complir-les i, fins i tot, altres mocions presentades pel mateix equip popular, com la del conveni d’horts d’oci o de l’agricultura ecològica, després de firmar-les es retallaven els diners a què s’haviem compromés.

Tots hem vist com han passat el rodillo (paraula que tant els agrada quan es tracta de desqualificar a uns altres) per a fer la seua voluntat, sense cap consens ni participació. Però un rodillo que fa d’apisonadora per tindre més vots, no és una raó. Tindre la majoria dels vots no vol dir que tota la ciutadania recolze el projecte polític. Hi ha que governar per a totes i tots, inclús per a aquells que no han anata votar. El PP ha gaudit d’una falsa eufòria perquè, malgrat fer-se amb la majoria absoluta, té enfront un partit que ens ha superat a tots: el de l’abstenció.

Hem vist com Gespa, que podia haver sigut una empresa pública exemplar, es convertia en una agència d’ocupació del PP sense cap control, ni oportunitat de tindre-lo per part de l’oposició i sense oblidar com en molts casos duplica despesa i funcions. Ni què dir de la compra de l’edifici on s’ubique A més a més, els seus treballadors i treballadores no han vist millorades les condicions laborals, un dels motius principals pels quals Compromís apostava per suprimir totes les subcontrates.

Esta ha sigut la legislatura de la crisi, és veritat, la legislatura de l’augment de l’atur, però des de l’equip de govern s’ha contribuït a esta situació al tindre un deute amb els proveïdors de més de 30 milions d’euros, cosa que ha suposat que l’ajuntament passe a ser morós i creador d’atur. També ha sigut la legislatura de la mala gestió, amb un dèficit de més de 26 milions d’euros.

Ha sigut també la legislatura dels incompliments dels pressupostos participatius però, aixó sí, quan hem preguntat pel seu estat d’execució sempre ens han dit que estaven en fase d’estudi avançat, que estaven a punt de licitar-se i excuses semblants, quan la realitat és que la immensa majoria dels projectes encara no s’han realitzat. Miren, la gent vol saber la veritat, no vol mentides, ni que li facen perdre el temps preguntant ací i allà com va el projecte del centre de la joventut de Terramelar o el de la Canyada, per posar dos exemples que estan paralitzats, com molts altres projectes. La gent vol, i Compromis també, que els pressupostos s’executen dins de l’any en que es voten.

La legislatura passada també va ser la de la Tàmer, que hem pagat totes les paterneres i paterners. És a dir, un impost més, amagat en el rebut de l’aigua del PP.

D’altra banda, encara que la construcció està bastant parada i que queden moltes vivendes per a vendre, tant de promotors particulars com de SUMPA, continuen amb la idea d’urbanitzar el Pla del Rector, destrossant un àrea de vegetació important.

Tenim veïnes i veïns del poble sense les claus del seu pis, esperant des de fa moltíssim de temps i que recriminen el tracte rebut pel personal d’esta empresa… A l’equip de govern entrant demanem que reconsidere les necessitats d’ocupació de sòl. Paterna no necessita més vivendes sinó millors serveis.

Ha sigut una legislatura intensa on s’han vist les prioritats d’uns i d’altres. I les prioritats de qui ha governat no han sigut precisament millorar la vida dels més necessitats en el nostre municipi: han retallat 50.000 euros del servei d’ajuda a domicili, estan marginant els serveis socials, no pressionen a la Generalitat per a que augmente la dotació de la renda garantida... Tot això està suposant que la gent més vulnerable a la crisi s’ho estiga passant molt malament. A Paterna hi ha gent que passa fam. Hi ha gent que viu al carrer i que dorm en furgonetes. Un barri molt concret com la Coma té famílies que des de fa anys viuen 10 ó més persones en cases de 70 metres perquè l’IVSSA ha volatilitzat els diners que tenia per al conveni amb el barri.

Però sí que hi ha alguna cosa en què l’equip de govern anterior ha sigut eficient i eficaç. En les empreses mixtes. Ací sí que ha seguit el full de ruta i no s’ha desviat gens. Han actuat sense consens, com si la seua elecció fóra un vot en blanc per als propers 40 anys, van a crear serveis com són els centres de dia, escoletes i residències que es deurien exigir al govern de la Generalitat, que deurien ser pagats pels impostos de tots i que a hores d’ara desconeguem els preus públics que tindran per als usuaris. Si fins ara no han sigut capaços de donar beques d’escoles infantils a la major part de sol·licituds, no sabem per què hauran de donar ajudes per a les escoles infantils semiprivades que pensen fer o per a altres serveis de les empreses mixtes.

Enfront d’això, Compromís creiem que cal fer les coses d’una altra manera:
- cal gestionar l’ajuntament i les empreses públiques amb responsabilitat, pagant els deutes i no endeutant-nos més.
- s’ha de fer un pla de xoc per al xicotet comerç, potenciar les cooperatives i treballar perquè empreses del sector verd s’instal·len als nostres polígons industrials.
- cal lluitar contra el canvi climàtic rebaixant les emissions de CO2 amb energies renovables, millorant l’actual transport públic i estimulant els desplaçaments a peu i en bici per circuits segurs.
- és imprescindible fer de l’horta de Paterna un referent real d’agricultura ecològica a la nostra comarca.
- cal vertebrar i cohesionar els barris per a que tots els habitants se senten paterners i participen en la vida associativa, cultural i política.
- cuidar la gent major amb bons serveis d’ajuda a domicili, treballar per a donar més oportunitats als joves.
- convertir la participació ciutadana en un element integrat en tota l’activitat municipal, dinamitzant els pressupostos participatius i altres formes de participació directa.
- cal exigir a la Generalitat que complisca els seus compromisos amb Paterna:
 sanitaris, amb el centre d’especialitats;
 ambientals, amb més dotació econòmica per al parc natural del Túria;
 assistencials, amb la renda garantida de ciutadania i amb el conveni amb l’IVSSA;
 educatius, amb escoles infantils de 0 a 3 anys públiques i executant les obres pendents de moltes escoles;
 de transport, amb més freqüència del metro i més autobusos metropolitans;
 d’ocupació, amb més atribucions per al centre associat del Servef que hi ha a Paterna i més formació per a la gent que no té treball...

Com veuen, són moltes les coses que es poden fer d’una altra manera per a que Paterna siga la ciutat en què totes i tots volem viure. Este és i serà el projecte de Compromís, perquè ha quedat demostrat que el PP no ha fet res per a canviar Paterna i que el Partit Socialista durant la passada legislatura no s’ha desmarcat de les polítiques de retalls socials que des de Madrid s’imposaven, i no ha tingut ni idees, ni convicció per a liderar l’oposició a Paterna. Al contrari, quan ha tingut l’oportunitat de desmarcar-se de les polítiques de l’Estat, no ho ha fet. Un clar exemple d’això és quan no recolzaren la moció de Compromís contra la reforma laboral de Zapatero.

Volem deixar clar que anem a fer un seguiment exhaustiu de la gestió del pròxim equip de govern, la qual cosa no ens impedirà col·laborar en totes les propostes i projectes que siguen coincidents amb el nostre programa, i que treballarem en tot allò que siga positiu per al nostre poble. Els paterners i paterneres s’ho mereixen, i Compromís estarà a l’altura de les seues expectatives.

I des de Compromís, en un acte de responsabilitat i d’humiltat, ja diguem a l’equip que governe Paterna que posem a la seua disposició les nostres propostes per a crear ocupació. Totes i cadascuna. Té igual qui s’emporte la medalla. En este aspecte serem lleials. Una altra cosa és que qui governe, com altres vegades, no vullga tindre en compte i es burle de les nostres propostes. Però eixa serà la seua responsabilitat.

Vull destacar també que esta legislatura comença amb un toc d’atenció i de crítica per part de milers de ciutadans i ciutadanes que des de les places de moltes ciutats espanyoles, i també des del nostre poble, reclamen una altra manera de fer política, una democràcia amb llistes obertes, on no es prime els grans partits, més participativa i que aparte els presumptes corruptes de les llistes electorals.

Milers de persones que també volen polítiques més socials, millors serveis públics, reformes fiscals que graven les grans fortunes i els moviments especulatius, i altres qüestions que si es porten a terme milloraran la democràcia i la vida de la gent.

Estes eleccions han configurat un canvi. De fet, el moviment del 15M serà mes recordat que el dia de les eleccions del 22 de maig. La ciutadania ha dit prou. La gent ha pres el carrer i les places; i per primera volta en molt de temps ha pres la paraula front un sistema en molts casos anacrònic i que no dona resposta a les necessitats reals.

Sense adonar-nos, s’ha materialitzat una revolució democràtica, sana, sense complexes, amb propostes i nous models de convivència, on joves i no tan joves volen recuperar l’esperança de trobar nous camins i també, com no, de tindre un futur en condicions.

Els ajuntaments, els governs locals i el membres de les corporacions que hui comencem este nou cicle hem de prendre nota i visualitzar que, després del moviment del 15M les coses han començat a canviar.

Des d’esta institució local, el nostre ajuntament de Paterna, tenim la possibilitat i la responsabilitat, de contribuir a este nou canvi generacional, que reclama mesures concretes davant el descrèdit institucional i polític que ha suposat la imputació de destacats dirigents valencians per les seues corrupteles, privilegis o tractes de favor. Cal recuperar la dignitat de les institucions i el valor de la seua funció en la defensa de la democràcia, la legalitat, les llibertats ciutadanes, la igualtat i la participació de les persones per fer efectiva una vertadera DEMOCRACIA REAL YA.

Abans d’acabar, vull presentar-los al meu company, Juan Manuel Ramón Paul. Ell i la regidora que els parla utilitzarem el valencià en este ple. És el nostre compromís, com fa quatre anys. Una llengua que volem que tinga futur, especialment ara que des de la Generalitat se l’ataca frontalment tractant de traure-la de l’ensenyament. Desitgem i esperem que els altres grups polítics també aposten per fer del valencià una llengua d’ús quotidià i prenguen un compromís tant col·lectiu com personal en este sentit, tal i com correspon als representants d’una ciutat valenciana i capital de l’Horta Nord com és Paterna.

Des de Compromís hem demostrat, i seguirem demostrant, que tenim propostes en positiu, les quals anirem articulant mitjançant iniciatives al ple de l’ajuntament i les Comissions que corresponga. Al mateix temps que desenvoluparem una tasca rigorosa de fiscalització i control polític a la gestió de govern. Estem oberts al diàleg i al consens com sempre hem fet. Sabem que la situació és complicada, però, estem convençuts que entre totes i tots podem canviar la realitat.

JUANMA RAMÓN i JO MATEIXA, regidors d'aquest grup municipal, ens posem des d'ara mateix al servei de les veïnes i els veïns de Paterna.

TREBALL I BENESTAR, dos objectius molt concrets, però que representen la voluntat majoritària dels paterners i paterneres en estos moments de crisi, al mateix temps que simbolitzen per una part, un fort contingut programàtic, i per un altra, un claríssim compromís social.

COL·LABORACIÓ I PARTICIPACIÓ amb la ciutadania, eixes seran les eines que el nostre grup municipal emprarà els propers 4 anys per dur endavant les polítiques de progrés i futur que Paterna necessita.

Un futur verd, d'esquerres, valencià, igualitari i just per a totes i tots.

MOLTES GRÀCIES I MOLT BON DIA.

dimarts, 24 de maig del 2011

FESTA DE LA SEMBRA

Dissabte 28, a les 18h

Xerrada-tertúlia “El taronger, molt més que un arbre productor de cítrics”
Contarem amb la presència de Vicent Sanz Cervera, un llaurador professional que cultiva una explotació de cítrics i d’hortalisses i també uns ruscos per a la producció de mel i derivats. És membre del Consell Rector de la Cooperativa de Benaguasil i d’Agriconsa, l’empresa de transformació de les cooperatives.
Actualment també assisteix en representació de La Unió de Llauradors i Ramaders en nom de les organitzacions agràries a l’Organ Rector del Parc Natural del Túria, on treballa activament per mantindre un sector agrari actiu i productiu.

En acabar la xerrada, presentació de “El Sol”, periòdic estacional de distribució gratuïta del CEM Granja Julia.
Explicarem breument el projecte, del qual ja s’han publicat cinc números, i repartirem el número 6, El Sol de Primavera, entre tots els assistents.

Diumenge 29, a partir de les 10h  Festa de la Sembra

Comença el dia amb la música de la Colla Gatzara, per continuar la sembra amb l’aca de Manolo ‘el Gallo’, esmorzar i orxata ecològica, visita els animalets, tallers de conserves, i la paradeta de la mel. També hi haurà una mostra d’enginys i joguets sobre energies renovables.

Dinar: a les 14h
Menú: paella, amanida, beguda, postre, café.
PREU: adults 8€ / criatures 5€
Confirmeu abans de dissabte als telèfons: 690223372 (MªJosé)
i 678266305(Felip)

dimarts, 26 d’abril del 2011

RODATGE VIDEOCLIP DE COMPROMÍS PER PATERNA

 Dissabte  7 de maig
a les 11.00 hores
a la Plaça del Poble