dimecres, 2 de novembre del 2011

CARPANTA

Relat de la regidora i portaveu municipal de Compromís en Paterna, Loles Ripoll, guanyador de la categoria local en el III Concurs de Relat Curt Canyada d'Art


“Iaia, agafa’m al braç i en l’engrunsadora canta’m la cançó eixa de la casa i del corral…”. “Guapeta, no és del corral, és del carrer… La meua xiqueta és l’ama de la casa i del carrer, de la figuera i la parra, de la flor del taronger…”.

Enmig de la casa amb la porta del carrer oberta i veient les piteres… Mentre es fa fosc i el iaio neteja les males herbes del xicotet jardí, jo em sent única.
“Saps, iaia? Jo no m’enfade perquè els meus pares se’n vagen i em deixen ací... A mi m’agrada molt estar amb vosaltres i amb la tia”.


I la iaia Conxa somriu orgullosa, sóc la seua única neta i li agrada contar-me històries... “Saps el que li va passar a una xiqueta de la teua edat? Mira, va nàixer a València, en un pis a prop de la finca Roja, la van criar dos ties i dels seus pares mai se'n parlava… Era amiga meua i em va contar això…

Un dia em van portar a un poble… Molt lluny… Ens va costar hores arribar, anàvem en el tren i hi havia molta horta… En arribar, ens esperaven en l’estació una senyora i un home, vestien diferent que en la capital, ella amb mocador al cap i un davantal blanc, lluent; ell, amb camisa, pantaló, una faixa i unes sabatilles amb unes cintes negres lligades al voltant del turmell; els dos somreien sense parar.


Caminàrem fins a arribar a una casa gran, rodejada d’arbres i d’una séquia, un carro davall d'un taronger i un animal com un burro, però mes gran. Ens asseguérem en un banc al costat de la porta d’entrada, davall d’una parra plena de xanglots de raïm molt xicotets i verd clar. La senyora va traure suc de llima i uns rotllets d’anís, i a mi em van deixar menjar-ne dos, només dos, "per l’anís" –va dir una de les meues ties. Parlaven d’una altra manera, jo entenia algunes coses, però no tot, i a més no estava bé que atenguera, perquè eren coses de majors. Al moment, vaig veure aparéixer una xiqueta i dos xiquets, el senyor, el de la faixa i les sabatilles amb cintes negres, els va cridar i es van acostar, netejant-se la cara amb les mans… Eren els seus fills i s’anomenaven Amparín, Onofret i Blaio. Jo vaig alçar-me, abans que m’ho digueren, i ens vam besar. "…Jo, Conxeta", vaig dir amb rapidesa avançant-me a la meua tia Pura… Em van ordenar anar a jugar amb ells, per a vergonya meua. Em van portar a la part posterior de la casa i em van ensenyar la quadra… Van començar a petardejar-me a preguntes sobre la capital i jo vaig anar perdent la vergonya i contant-los com era el riu, els ponts, les torres, dos, n’hi havia dos... Que pareixien quatre! El tramvia, l’estació de trens gran i bonica.


Alguns diumenges, després de desdejunar-nos amb xocolate i pa fregit, passejàvem pels carrers i arribàvem a una plaça que tenia coloms. I jo, que havia guardat un poc de pa en la butxaca, els tirava molles, mentre les ties entraven en un lloc on deien que hi havia una verge, i els coloms venien tots, bo quasi tots, i jo m’espantava però al mateix temps m’agradava… El pitjor és que el pa s’acabava prompte perquè en tenia poquet… Els meus nous amics m’escoltaven bocabadats… I quan vaig adonar-me de l’expectació, va entrar-me molta calor per la cara i ells em van dir que m’havia posat roja, molt roja… Ells van riure i em van demanar que continuara, però jo no sabia què més contar… I a més, què punyetes!… M’havia entrat vergonya, molta vergonya. Amparín em va preguntar qui era jo i per què havia anat a visitar-los, però jo no ho sabia; llavors va soltar un crit i va dir: "no deus ser la nova germana eixa que esperem des de fa temps?". Jo vaig contestar: "doncs no, no sóc la nova germana que espereu. Jo no tinc germans, o almenys mai no m’ho han dit…"


La tia Pura em va cridar perquè tornara amb els majors, i solemnement em va dir: "mira, Conxeta, et quedaràs ací uns dies amb estos senyors tan bons i amb els seus fills, les ties hem d’anar-nos-en de València durant un temps i ací estaràs molt bé…". Jo no sabia què dir, però recorde que no vaig sentir tristesa ni em van entrar ganes de plorar, un poc d’esglai, sí, això sí, però tot el que veia al meu voltant m’agradava, fins i tot el senyor de la faixa negra i les sabatilles amb cintes negres.
Es van acomiadar sense més i les vaig veure allunyar-se enmig de l’horta, agafades del braç i sense tornar la vista arrere… Jo vaig tancar els ulls i vaig pensar: "com serà tot a partir d’ara?". La senyora, endevinant els meus temors, em va acariciar la cara i em va dir amb una veu molt dolça: "mira, em diuen Lola, i tots cuidarem de tu i et voldrem com una filla, només esperem que sigues feliç i et sentes part de la nostra família. Jo no entenia res, però em sentia bé. "El meu marit s’anomena Daniel i t’ensenyarà moltes coses: a pescar, a caçar, a agafar fruita, tomaques, cebes. A buscar caragols, i fareu fanals amb melons d’alger xicotets…". Jo notava que el cor em bategava més de pressa i mes fort, i vaig pensar que açò era com si hagueren vingut els reis mags, però més, molt més, perquè l’any passat m’havien portat una granera, recollidor i un drap per a llevar la pols, tot xicotet, això si. Però jo havia demanat una nina de drap, només això, i a més m’havia portat molt bé, però les ties em van dir que donara gràcies pel que m’havien portat, i a més el regal era perquè era una xica i havia d’aprendre a netejar… Així que, escoltat el sermó, no vaig dir res més per si em feien començar a "gastar" el regal. Amparín em va ensenyar la casa i l’habitació on dormiríem juntes. Era molt fresca i la finestra donava a un costat i es veia tota l’horta, tota la del món estava allí i jo la veia però no podia veure el final, era com quan vaig anar a la platja i vaig veure que el mar no s’acaba mai.


Els dies es succeïen i ocupava tot el temps. Al matí ajudava en la casa, els meus nous i únics germans no anaven a escola per les vacances, sobre les 12 sempre era la voluntària a acompanyar Daniel a l’horta i havia aprés a regar, a plantar cebes i a arreplegar hortalisses sense danyar la planta, però el que més m’agradava era veure córrer l’aigua i mullar-me els peus... El meu nou pare, bo, el meu únic pare, perquè jo no en tenia cap, reia sense parar i a més m’ensenyava a parlar com ells; la veritat és que era fàcil, només calia escoltar i intentar-ho, era valencià, i se suposava que a València, la ciutat d’on venia, també se n’havia de parlar, però no era així.
Daniel em va prometre que aniríem a la vesprada a buscar caragols a l’horta perquè pareixia que plouria, així que ara només mirava el cel perquè complira la promesa.


M’agradaven molt els menjars de Lola, quasi tots els dies arròs, el millor era el que es feia al forn, crec que s’anomenava rossejat, quin nom més rar… Quasi sempre de postres hi havia meló, meló molt fresquet que refredàvem en la séquia; quan els pareixia que ens havíem portat molt bé el tallaven de tal manera que només teníem la molla i un trosset de pell en l’extrem per a subjectar-lo. Jo no preguntava res sobre quan hauria de tornar a la ciutat perquè no volia ni pensar-ho. Un dia, a poqueta nit, mentres donàvem de menjar als animals, Lola em va preguntar si em trobava bé i jo vaig espantar-me molt perquè vaig pensar que venia a anunciar-me la meua marxa. Ella degué intuir alguna cosa perquè em va dir: "mira Conxeta, havies d’estar ací unes setmanes, però si tu vols, pots quedar-te més temps, les teues ties a penes et poden cuidar i per a nosaltres eres part de la família”... Jo no sabia què dir, era la millor notícia que havia rebut en anys, crec que la millor de la meua vida... A part d’aquell dia quan em van dir que podia obrir la tapa d’un vell piano i tocar amb cura les tecles... Vaig alçar-me i vaig abraçar ma mare, l’única que coneixia i que em deixava que l’anomenara així, i no vaig poder contindre les llàgrimes, em va paréixer que a ella també se li n’escapava alguna. A la nit, Daniel va agafar un meló d’Alger xicotet entre les mans i junt amb nosaltres, els xiquets, i Carpanta, el gos que no deixava de vagarejar, va començar la festa. Amb una navalla va tallar la part superior i va començar a buidar la polpa separant-la en un plat de porcellana blanc amb les vores blaves. Ens va preguntar quins dibuixos ens agradaven per a intentar fer-los en la pell; jo ràpidament vaig dir: lluna, sol i estreles; els meus germans, deien: gos, gat, girafa... i el nostre pare, no en coneixia un altre, reia i deia que no hi havia tant de lloc en el meló. Va continuar el treball fins que la pell va donar de si: lluna, estrela, girafa, gat, i prou. A continuació, davant de la meua sorpresa i el somriure dels altres que ja havien assistit a esta cerimònia, va col·locar un ciri, després passà una corda que va lligar en la part superior, va encendre el ciri i el fanal ens va il·luminar a tots amb una llum verda i blanquinosa que eixia per la part superior i pels dibuixos que havia troquelat mon pare. Em van ensenyar una cançó que tenia a veure amb un cert Sant Roc i caminàrem per la contornada els quatre, amb el nou fanal que il·luminava el camí. Va ser un dia inoblidable.
Tornava també el primer fred anunciador de l’hivern, i ma mare va dir que ens acostaríem al poble per a comprar-me roba, i a mi tot em pareixia bé. Després de l’estiu, els meus germans van tornar a escola, i jo també els hi vaig acompanyar: un nou món es va obrir davant de mi. I així, a l’escola, a la casa, al poble, amb la meua família, vaig viure els anys més apassionants i feliços de la meua vida. Vaig passar cinc meravellosos anys. Jo no preguntava i ells no deien…


Un dia de primavera vaig observar a la llunyania dos que venien agafades del braç… Vaig sentir tanta ràbia que a penes podia moure’m, vaig cridar els meus pares, els únics que coneixia, que van eixir espantats i van quedar al meu costat immòbils i en silenci. Les meues ties somrients em van besar de forma distant i van saludar la resta de la família. Junt amb els meus germans vaig anar a la part posterior de la casa davant de la súplica de ma mare. Jo, muda, incapaç d’articular paraula, esperava junt amb els meus germans, els únics que coneixia. Vaig reaccionar amb rapidesa quan la meua tia Pura em va cridar i van començar les paraules, de les quals vaig intentar aïllar-me pensant en l’horta, la pesca d’anguiles amb mon pare, el rossejat, els meus germans, Carpanta, els caragols… Era la meua primera batalla en una possible guerra que seria inútil, però que em serviria per a afirmar les meues ànsies de llibertat i el meu dret a ser feliç. Acabava de complir 16 anys, un any a la ciutat amb una visita a la meua família i esperant que vingueren prompte.


Havia aprés a cosir i ho feia de manera obsessiva, era la forma d’acceptar la meua situació. A la nit, quan les ties em marmolaven per tindre la llum encesa, eixia al balcó i veia el fanal de la paret que recordava aquell fanal fet amb un meló d’alger, amb els seus dibuixos i la seua llum, i tornava a tindre aquell sentiment de sorpresa i de tendresa. Ma mare, amb el seu cabell arreplegat en un monyo i el seu blanc davantal; mon pare, amb la seua faixa i eixes sabatilles amb cinta negra lligada al turmell; els meus germans, l’olor de la casa… I vaig sentir una gran tristesa.


Havia fosquejat i el iaio Paco va preguntar en veu baixa, quasi murmurant: "Conxa, quan soparem?, la xica s’adormirà…”. Vaig obrir els ulls i vaig dir: "iaio, t’ha contat la iaia eixe conte tan bonic d’una xica que se’n va anar a viure a l’horta?”.
“Si guapa, me l’ha contat, però saps què és el més important? Que és una història real, que van ser els millors anys que ha viscut la iaia, i que, a més del dia que li van deixar obrir la tapa del piano, i del dia que son pare, l’únic que coneixia, va fer el fanal, va haver-hi un altre dia especial en la seua vida i en la meua. El dia que tu vas nàixer, quan la iaia et va veure, va dir orgullosa: té els ulls iguals que el meu Paquito…”.