Relat de la regidora i portaveu municipal de Compromís, Loles Ripoll, guanyador del premi de prosa 'Històries de foc' en els Jocs Florals de Paterna 2011
NOMÉS FALTA UN ANY
El dia ha eixit solejat en l'últim diumenge d'agost, com era d'esperar, mentres escolte l'enrenou de xiquets en un jardí pròxim a ma casa. Ja vaig sentint eixa mescla d'inquietud, emoció i, per què no dir-ho, por.
Este matí passarà lentament i ara, abans de posar els peus en el terra, repasse tot el que he de preparar per a esta vesprada, que serà com cada any curta, molt curta…
La roba interior, la goma per a arreplegar-me els cabells, eixos taps que mai em pose, la tovalla, coses de neteja, la bossa on posaré tot… I el mono, la jaqueta, el casc, les botes que, com cada any, sempre es queden en la casa on em vist… Ah! I el braçalet i el turbant que arreplegarà un poc la suor…
Em vénen al cap inenarrables records, els anys que vaig veure la cordá lluny, prop, en un pis enmig del carrer… Ací és quan vaig decidir i somiar que un dia tiraria: quan entrava el foc pel balcó fins al menjador; quan va acabar i emocionada vaig aplaudir als tiradors, vaig baixar i sense a penes conéixer la gent, somreia, felicitava, donava aigua i xafava l'estora que queda en l'asfalt… Va ser llavors quan em vaig dir: “jo també tiraré”.
I com tot el que se somia amb intensitat, va succeir. Un any va ser el primer i, com la ignorància és tan atrevida, a penes vaig passar por. Després vingué el següent, i el següent, i vaig anar movent-me entre amics, també entre qui et mira i tu intuïxes el que pensa però et dóna igual… Sempre disciplinada, atenent, escoltant, obeint…
Un any es va cremar el calaix i ni em vaig assabentar. Un altre vaig caure i a l'alçar-me es va trencar el mono per darrere. Els companys m'espentaven perquè m'isquera. Jo no entenia res i tornava a entrar… Un altre vaig estar al mig i vaig passar por de veritat… I un altre vaig pensar que m'ofegava: foc, fum, i més fum. I deia dins del meu escafandre: “que s'acabe, que s'acabe”, I durava més que mai… Un altre ni fum, ni por…. I és que així és, cada any d'una manera.
I quan em pregunten d'on em ve l'amor al foc, sempre torna a la meua ment eixa imatge que tinc guardada entre els records més entranyables: al braç de mon pare en una “disparà”. I és que abans es deien així. Estàvem molt a prop del foc, tot just jo amb quatre anys i així ho va voler mon pare. Una de les poques coses en què li vaig fer cas.
Les oportunitats vénen perquè algú les somia i fa que succeïsquen. Però açò també ocorre per la generositat de tants tiradors que han fet que em sentisca còmoda, que deixen de tirar per a facilitar-nos als que no sabem, la diversió que ells segurament tindran després en la recordá, gràcies als que t'animen, t'ajuden, et somriuen la majoria de vegades sense conéixer-los. Perquè no s'entén una cordá sense amabilitat, sense entrega, sense compartir, sense ajudar.
Hi ha molts moments emocionants, però a mi se'm va quedar gravada la primera vegada el soroll del precinte, com em revisaven els braços, les cames, el casc… He utilitzat diferents monos, uns més xicotets, altres més grans, igual que el calçat… Era el que hi havia i sempre agraïda, perquè me l'han proporcionat amb tot l’afecte. I ara, que ja tinc el meu trage, continue sentint eixa generositat tan gran dels tiradors, els de sempre.
Un altre dels moments que m'agrada viure en soledat és el camí cap al carrer, amb la jaqueta i el casc entre els braços, xafant fort i saludant la gent. Eixes mirades, unes supose d'enveja, altres d'afalac i altres, potser, de burla. Arribar al lloc, veure la gent coneguda, i esperar al camió… Esperar amb eixe sentiment mescla d'inquietud, emoció i eixe dubte de saber si tot anirà bé. I en el fons eixa pregunta en silenci: què faig jo ací? Però ja és la recta final: escoltar el soroll del camió i, com un més, començar a baixar calaixos davant d'eixes mirades: unes de sorpresa, altres de perplexitat i, la majoria, les que valen, de complicitat. Voler ser un més, i quan has recorregut la mitat del carrer i ja hi ha gent que t'ha saludat o que te quidra per a conversar o notes algun flaix, sents que estàs fent el que deus, allò que vols. Passes per eixes botigues en què saps que hi ha algú dels teus, els més pròxims que tenen cara de por, i que segur es pregunten el mateix que tu fa uns minuts : “què fa ací?”. I el carrer es va acabant i l'esquena ho va notant…I encara queda tot…
Són les deu del matí, m'alce i vaig organitzant un poc la casa, el menjar familiar. És diumenge i estarem tots junts un any més, i este, segurament com l'anterior, ja no seré motiu de conversació. Parlarem de com quedarem per al cercavila de luxe, preguntaré per última vegada si algú vol entrar a veure'm tirar i, uns per por i altres pel mateix, em diran que no… Encara que estos últims anys he de dir que una persona, la meua filla, m'ha sorprés i m'ha seguit de prop. Ja veurem este…
Després de la sobretaula, comence a sentir pessigolles en l'estómac. El meu turbant i el braçalet en el moble del rebedor… Ho veig cada vegada que passe… Mire el rellotge una vegada i una altra. Puge a l'habitació, repasse totes les coses, tanque la bossa i la baixe. Encara que sé que és prompte, agafe el cotxe i vaig cap al centre amb el maleter ple.
Falta el cercavila de luxe, on la participació és massiva i la llum, el color, l'olor, el soroll es mesclen per a condensar-se en un sentiment únic per als que adorem el foc, sense orgull, sense sentir-nos ni amos ni millors que els altres… Simplement eixim al carrer a tirar coets, a compartir les nostres tenalles, el nostre guant, barret, camisa, amb qui està prop i ni coneixem. Perquè eixa és la grandesa: compartir amb humilitat… I la plaça roman contínuament il·luminada... Vaig pensant que ja queda menys i pel meu cap passa amb rapidesa tot el que em falta per fer fins a arribar a la cova i començar eixe ritual.
La gent va abandonant lentament el lloc, la majoria perquè són tiradors. I jo sóc una d'ells i també m'acomiade de la gent que torna a insinuar-me si m'ho he pensat bé. Els mire com dient: “és que creieu que hi ha tornada?”. Mentres puge la costera, i és que quantes costeres hi ha en el poble!, pense: “si hi ha tornada arrere, ningú m'obliga, alguns pagarien per entrar… I ací cada any m'afone i pense…per la meua culpa els que m'acompanyen es divertiran menys, entre cuidar-me i donar-me coets ells a penes tiren…”. Però continue caminant i, quan em descuide, ja estic en la casa dels meus amics. Tots eixos pensaments es dissipen. Comença l'espectacle! Sempre pense que és tard… Els altres em miren i somriuen… Al final ja m'han de dir: “però creus que nosaltres volem arribar tard?”. I jo pense: “quina favada!”.
M'ajuden a vestir-me, sempre sóc la primera, em mimen, m'observen, riem, i ara ve el millor: ulleres sí, ulleres no. Si és que no veig bé! Però decidisc portar-les i ja li les donaré a algú que conega… I encerte.
Ja és el moment d'eixir al carrer, sola, caminar, respirar, notar la calor, la humitat, eixa boca seca que és la mescla de la por i de la temperatura. Baixar la costera i saludar, conversar, esperar… Observe en l'òptica a amics, amigues. I a la meua filla amb eixa cara d'orgull, inquietud i, segurament, por. I pense: “mira, ja tinc a qui deixar les ulleres”. Deixe la jaqueta i el casc per a poder descarregar millor. Camine i la gent me quidra. Trobe amics, coneguts, i d'alguna manera em sent bé. Encara que les pessigolles i la calor van en augment.
Ara sí. La descàrrega va bé i el carrer s'acaba en la plaça. Comença el compte arrere… La meua filla està inquieta i així m'ho fan saber perquè no he arreplegat la jaqueta i el casc. Vaig cap a ella, em somriuen, la bese i la tranquil·litze. Vaig cap al meu lloc. Els guants, el precinte, últimes paraules, el casc, i sent un silenci i, al mateix temps, un so com el de la mar en una caragol de mar. S'apaguen les llums, el ‘coeter major', ‘el pollastret’, passa la bengala… La traca… I la sort està tirada, i és soroll, calor, i és olor i moviment i eixes mirades de complicitat de qui et rodeja; tu a penes els coneixes però ells sí i saben on estàs, intuïxen la teua por, la teua alegria, el teu voler o no tirar, toquen el teu muscle si et pares, si retrocedixes, sempre a la teua disposició. I contínua el foc… A través d'eixa diminuta reixeta veus les siluetes dels tiradors amb el foc en la mà… Siluetes que es veuen en tantes fotos però que fins que no les tens a prop no les entens. I et gires i veus la multitud. Tornes a tirar i a botar, i sent la calor en un peu i un colp en la cuixa, i esta vegada no és curta ni llarga, és perfecta, i jo em sent bé, i acaba, i eixe moment no ho canvies per res. Et lleven el casc, abraços, besos, salutacions… La cara negra, suada, una sensació de complaença i sobretot de gratitud. I eixe és un altre gran moment: xafar el carrer, caminar i buscar als teus coneguts, dir-los que estàs bé…
Les fotos, eixes entrevistes perquè sóc dona i resulta poc menys que anecdòtic… Tinc la sensació de surar, sobretot perquè encara vaig sense ulleres… Preguntes si ha passat alguna cosa greu, escoltes que no i continues veient gent que coneixes. Uns et besen, no els importa l'aspecte, et donen aigua… I arribes amb dificultat, et fons en un abraç amb els “teus”… Penses en un any més…. i em sorprenc a mi mateixa pensant: “demà no em podré moure”. Qui pot entendre açò si no és tirador?
No sé quina hora és. Torne on tinc totes les meues coses. Amb un nou acte d'amabilitat, em presten el bany. Dutxada, i després d'arreplegar tot el que he portat, puge una altra costera amb la bossa que a penes puc alçar fins al cotxe… Sola, tranquil·la, cansada, agraïda. Encara em diuen si vaig a la recordá… I jo pense no pot ser...
Arribe a casa. El meu home espera despert, diu que este any tenia més por. Ens abracem, li conte i contínua mirant-me amb sorpresa després de tants anys… Segur que pensa: “açò no és normal”. Jo li entenc. A penes puc conciliar la son amb la finestra oberta. Escolte l'un darrere de l'altre els coets i m'adorm pensant que l'any que ve tiraré també en la recordá.
Amb eixe so concilie una son reparadora, que m'ajuda a pensar que ja només queda un any per a poder entrar a tirar, gràcies a la generositat de tots els meus companys.
